LÍNIES DE RECERCA


tinell

 

 


Dessecació de Marjals

Séquia del Rei-Templera - Peniscola

La séquia del Rei i la séquia Templera a la marjal de Peníscola

Entre les tres últimes dècades del segle XIII i les tres primeres del XIV el rei, els ordes militars i alguns aristòcrates laics, en combinació amb promotors pertanyents a les oligarquies urbanes locals, impulsen la dessecació d’una desena, almenys, de marjals litorals que són repartides i reduïdes a cultiu. No existeixen indicis que abans de la conquesta aquests espais palustres hagueren estat conreats de forma extensiva pels camperols andalusins, però açò no significa que es tractés d’àmbits aliens a l’ecosistema agrari preexistent, ja que havien estat l’escenari de pràctiques organitzades de pastura estacional, a més d’àrees de caça i recol·lecció altament diversificades. Les dessecacions no van arribar a una magnitud suficient com per a acabar del tot amb aquestes possibilitats, però van disminuir molt significativament el seu potencial a canvi d’una producció agrària quantiosa en els primers anys, encara que bastant especialitzada i depenent per complet del costós manteniment de la xarxa de drenatge (encarregat amb freqüència a tècnics procedents de regions pantanoses de França). De fet, una bona part de les marjals dessecades tornaren al seu entollament original després de l’impacte de la pesta (1348) i no es va poder iniciar la seua recuperació fins a mig segle després.

Podeu veure ací els nostres treballs al voltant d’aquesta línia de recerca.

 

puja

 


Hortes i espais irrigats

alboraia aerea

Vista aèria de l’horta de València amb la ciutat al fons

En els ecosistemes agraris d’al-Andalus, els espais irrigats representaven la part més significativa i productiva de l’espai conreat, organitzat al voltant de les unitats d’assentament o qurâ (alqueries). Arran de la conquesta cristiana del Xarq al-Andalus, entre 1233 i 1245, en el nou regne de València aquestes “hortes” foren objecte d’importants transformacions espacials i d’ús, especialment en aquelles poblacions i termes on la població andalusí va ser substituïda per colons cristians i es va fer un repartiment de les terres entre els nous pobladors.
És cert que va haver-hi una continuïtat física de les principals estructures materials dels sistemes d’irrigació, especialment el traçat dels grans canals de reg, l’emplaçament dels punts de partició d’aquests canals, i la localització dels molins hidràulics. Tanmateix, els canvis socials en l’ús de l’aigua i de la terra durant el segle XIII foren de molta entitat, i van tenir efectes en l’organització física del paisatge rural d’aquests espais irrigats: concentració del poblament en nuclis mitjans (sovint acompanyada de la desaparició de les alqueries preexistents, més petites); augment considerable de la superfície irrigada per fer front a la demanda de terra dels colons cristians, allargament dels canals de reg; drenatge de zones humides, construcció de nous sistemes de reg (com ara la Séquia reial d’Alzira, la Séquia Major de Vila-real, etc.), un nou parcel•lari que reflectia la nova propietat de la terra, canvis en els cultius majoritaris del regadiu (els quals van donar pas al predomini del cereal panificable i de la vinya), etc. Els canvis socials també van afectar la gestió dels sistemes de reg i de l’aigua: municipalització majoritària del govern dels sistemes de reg, i manteniment de sistemes comunals de gestió tant en el cas de les hortes que incloïen diverses localitats com en el cas de les principals ciutats (València, Xàtiva, Oriola…).
Cal tenir en compte, però, que en una part del nou regne de València es va mantenir la població andalusina anterior (anomenada “sarraïns” en els textos de l’època), molt majoritàriament enquadrada en senyorius nobiliaris. En aquestes zones els espais irrigats van continuar sent treballats usualment per les mateixes comunitats musulmanes, i no van patir la majoria dels canvis esmentats. Amb tot, es detecta una tendència a eixamplar la superfície irrigada amb el propòsit d’augmentar la producció agrícola, sense produir-se transformacions importants en l’organització del paisatge rural. En certa manera , i amb les degudes precaucions, les hortes de les àrees de població musulmana es podrien considerar com a espais on es van conservar els trets característics dels espais irrigats andalusins originals.

Podeu veure ací els nostres treballs al voltant d’aquesta línia de recerca.

 

puja

 


Terrasses

terrasses_tarbena

Terrazas de ladera en la montaña de Benipla, Tàrbena

Les terrasses de cultiu es consideren freqüentment com un element característic del “paisatge tradicional” de la muntanya mediterrània. No obstant això, la construcció d’aquestes estructures no constitueix una simple solució tècnica aplicada de forma mecànica i homogènia al llarg del temps, desproveïda de valor històric. Les investigacions dutes a terme a l’interior muntanyós del País Valencià mostren que els espais aterrassats poden ser estudiats amb mètodes arqueològic morfològics i que els resultats d’aquests estudis permeten distingir criteris de construcció específics. La comparació entre els sistemes de terrasses irrigades d’època andalusina i els creats arran de les colonitzacions cristianes (primer en els segles XIII i XIV, després als segles XVII-XVIII, després de l’expulsió dels moriscos) posa de manifest diferències estructurals i funcionals molt clares, coherents amb les lògiques socials dels grups constructors.

Podeu veure ací els nostres treballs al voltant d’aquesta línia de recerca.

 

puja

 


Parcel·laris i colonització feudal

manuel

Vista aéria del parcel·lari ortogonal de Manuel (la Ribera)

Durant les dècades centrals del segle XIII la Corona d’ Aragó va conquerir part de la costa Mediterrània d’al-Andalus, i això va comportar l’expulsió de la població andalusí i el sistemàtic repartiment de terres als colons cristians, amb extensions que se situaven normalment entre tres i sis hectàrees per a cada unitat familiar. En el regne de València els repartiments abasten des de la dècada de 1230 fins al primer terç del segle XIV. La donació de terres comportava necessàriament un procés tècnic de mesurament i delimitació, confiat a personatges amb certs coneixements de geometria pràctica, que van rebre el nom de repartidors i soguejadors.

Podem distingir dos grans tipus de treballs d’agrimensura. D’una banda, a les principals zones irrigades heretades que ja existien abans de la conquesta, majoritàriament es van mesurar els parcel·laris respectant límits importants del paisatge andalusí (camins, canals de reg de certa importància, i fins i tot zones ja aterrassades per al regadiu). Però en altres llocs es van dur a terme autèntiques operacions de parcel·lació regular, de manera bàsicament ortogonal en els seus eixos principals i, en més d’una ocasió, fins i tot amb l’organització d’una xarxa de camins d’acord amb aquesta quadriculació de l’espai. Aquest tipus d’actuacions són molt freqüents i ofereixen considerables similituds amb les coetànies fundacions de vilanoves en altres zones d’Europa, i especialment amb les bastides d’Occitània.

Actualment estem identificant aquests processos de creació de nous parcel·laris al segle XIII, tant mitjançant l’anàlisi morfològica dels espais cultivats com per la sistematització d’informacions documentals d’aquests repartiments de terres. La tasca es veu facilitada pel fet que la monarquia, en 1240, va crear un nou sistema de mesures de longitud i superfície per al nou regne de València. Aquest fet ajuda a identificar les parcel·lacions medievals sobre la cartografia cadastral i la fotografia aèria.

Podeu veure ací els nostres treballs al voltant d’aquesta línia de recerca.

puja

 


Molins hidràulics

moli_montcada

Molí de Montcada, a l’horta de València

Els molins hidràulics van ser, durant segles, les màquines més avançades conegudes per les societats del passat. La difusió medieval del molí de cub o arubah, una de les seues variants més ben adaptades al medi mediterrani, va estar associada en primera instància a l’expansió arabo-berber i, més concretament, a la seua inserció en els espais irrigats que caracteritzaven el seu agrosistema. És característica la predominant selecció del seu emplaçament en els punts que permetien un equilibri sobre l’ús de l’aigua entre regants i moliners, com a conseqüència del fet de pertànyer, en molts casos, a la mateixa comunitat rural. En el cas de la Península Ibèrica i les illes Balears, les conquestes cristianes dels segles XII i XIII sobre al-Andalus van comportar la integració dels molins en les infraestructures agràries de la nova societat de conquesta, i van quedar sota control de les elits socials sota el sistema del monopoli feudal. Així i tot, van continuar sent un element bàsic del funcionament dels sistemes de reg i també protagonistes dels conflictes pels usos de l’aigua entre regants i moliners, o entre comunitats rurals i propietaris, si s’escau. Això és perquè, sovint, van ser cedits pels senyors i la corona en establiment emfitèutic perpetu o fins i tot donats en propietat absoluta a cavallers, burgesos o a la pròpia comunitat rural. Per això, a més del seu valor actual com a patrimoni arquitectònic, són un instrument tant per comprendre les transformacions dels sistemes de regadiu arran de la conquesta cristiana del segle XIII, com la gestió social de l’aigua en la baixa Edat Mitjana.

Podeu veure ací els nostres treballs al voltant d’aquesta línia de recerca.

 

puja

 


Pobles i Viles noves

Alcoi

La vila d’Alcoi al segle XIV, una pobla de colonització

La conquesta del regne de València va comportar la desaparició —mitjançant deportacions i altres procediments— d’una gran part de la població nativa andalusina i el consegüent abandó d’assentaments rurals (qurà, sing. qarya). També va donar lloc, simultàniament, a un important procés d’immigració colonitzadora protagonitzada per pobladors procedents, en la seua majoria, de Catalunya i Aragó, que es va perllongar fins a les primeres dècades del segle XIV. Els colons es van organitzar en comunitats d’habitants (viles, llocs) i es van establir en nuclis urbans que, en uns casos, eren completament de nova planta i, en uns altres, aprofitaven les antigues aglomeracions andalusines. No existeix, no obstant això, una oposició nítida entre les fundacions noves de pobles d’un marcat plànol geomètric —traçades per agrimensores, a la manera de bastides o villeneuves— i les creades sobre espais edificats preexistents. És freqüent, per exemple, que després d’ocupar inicialment un nucli fortificat d’època andalusina, la població es trasllade, poc després, a un emplaçament nou (mutatio ville) en terrenys de planura. D’altra banda, encara que els pobladors romanguen en centres urbans heretats, no tarden a generar dinàmiques de recomposició interna, bé mitjançant l’abandonament o l’obliteració de les antigues àrees edificades, bé mitjançant una modificació capil·lar de les unitats parcel·laries que difumina progressivament els trets distintius de l’organització anterior de l’espai urbà.

Podeu veure ací els nostres treballs al voltant d’aquesta línia de recerca.

puja