Aquest projecte de recerca oficial ja ha finalitzat!

Modificacions de l’ecosistema cultivat baixmedieval en el regne de València

• Codi: HAR2011-27662
• Investigador principal: Josep Torró Abad, Universitat de València
• Investigadors: Enric Guinot (UV), Sabina Asins (CIDE), Antoni Mas (UIB), Sergi Selma (UJI), Kilian Cuerda (becari, UV)
• Període: 2011-2015
• Entitat finançadora: Ministeri d’Economia i Competitivitat. Govern d’Espanya

El projecte té per objecte l’estudi del reordenament dels espais de cultiu i de les operacions de roturació que segueixen a la conquesta del regne de València, des de mitjans del segle XIII fins als inicis de l’època moderna. En principi, la investigació tracta de respondre a dues grans qüestions. La primera és en quina mesura l’ecosistema agrari heretat d’al-Andalus oferia una base adequada per a la implantació dels pobladors cristians; si les transformacions i roturacions que van seguir a la conquesta es van poder deure a factors demogràfics o, més aviat, al fet que l’ordre social dels conqueridors no permetia mantenir les pràctiques necessàries per a la conservació de l’anterior ecosistema conreat. La segona qüestió és la relativa als procediments tècnics observats en els processos de modificació i ampliació de la terra de cultiu: quant van deure a la tradició andalusina, a les experiències desenvolupades en els medis de procedència dels nous pobladors o a eventuals síntesis locals. La premissa fonamental és que els sistemes socials són, també, ecosistemes. Si la societat cristiana i feudal implantada en el regne valencià hagués pogut organitzar la seua reproducció limitant-se a mantenir les estructures físiques deixades sobre el terreny per la societat andalusina, hauríem de concloure que no existien diferències significatives entre ambdues. El que òbviament no va ser el cas.

Sens dubte, és un fet historiogràficament admès, almenys des de fa uns vint anys, que la colonització cristiana del territori valencià no es va limitar a perllongar la utilització dels espais agraris ocupats als musulmans; que es van canviar les formes de gestió i es van crear amb rapidesa nous espais de cultiu. No obstant això, la caracterització de les operacions colonitzadores queda, habitualment, difuminada en vagues al·lusions a una dinàmica general de creixement que sembla explicar-lo tot, sense necessitat de fer-se preguntes sobre la seua naturalesa i funcionament. Tot procés de colonització es fonamenta en sabers pràctics adquirits a través del maneig adequat de molts factors tècnics i, per tant, àmpliament experimentats en els medis ecològics de procedència. Les qüestions que permetrien explicar les opcions dels nous pobladors i avaluar l’abast de la transformació deuen, necessàriament, partir d’aquesta consideració, rarament tinguda en compte. En aquest sentit, s’entén que la colonització cristiana de l’orient del-Andalus, malgrat les pertinents observacions de Thomas F. Glick, no haja arribat pròpiament a considerar-se en la seua qualitat de modificació de l’ecosistema conreat, amb totes les implicacions metodològiques i analítiques que açò comporta.

D’acord amb les circumstàncies històriques de la conquesta i colonització del regne de València, el desenvolupament dels treballs implica la consideració de tres grans àmbits d’anàlisi:

1. l’ecosistema conreat andalusí en el moment de la conquesta
2. les modificacions introduïdes en les zones d’assentament cristià
3. la situació en els territoris on romanen les aljames musulmanes

En aquest sentit, la hipòtesi de partida contempla, per a l’època andalusina, un paisatge d’àrees discontínues de cultius intensius, subordinades essencialment a les xarxes d’irrigació. Els espais irrigats no serien els únics conreats, però si constituirien la peça central de l’ordenament agrari, tant des del punt de vista topogràfic-morfològic com productiu. Per altra banda, les grans xarxes hidràuliques no tindrien per objecte el reg de tota la superfície englobada en el seu perímetre, sinó la connexió entre els espais de cultiu de cicle continu, de dimensions discretes, associats a cada qarya o unitat d’assentament, deixant amplis intersticis de zones subjectes a règims d’irrigació més laxos o no irrigades en absolut. Aquest ecosistema, consolidat probablement ja en el segle X, representaria una ruptura respecte a l’ambient cerealista predominant en els mitjans mediterranis des dels primers segles de l’era cristiana.

Com van intervenir, doncs, els conqueridors sobre l’ecosistema generat a partir de nínxols hidràulics que van trobar en les terres ocupades? En les zones d’on havien estat expulsats els andalusins, els colons cristians van trobar un paisatge ja construït: cases, camps, sèquies, arbres i vinyes intactes. Les escriptures de donació i els repartiments donen bon testimoni. Aparentment, tot estava fet i l’única cosa que calia era engegar-ho. Sabem que no fou així, però aquesta il·lusió ha inhibit fins a no fa molt l’estudi específic de les grans transformacions agràries subsegüents a la conquesta. Les opcions dels colons no es van improvisar. S’inscrivien en una experiència de pràctiques consolidades de roturació que s’aplicarien immediatament a les terres ocupades. A més, el conjunt tècnic portat pels conqueridors —eines, animals, sabers i pràctiques— es distingia dels elements anàlegs andalusins, mantinguts en bona mesura pels grups supervivents, les anomenades aljames. L’actuació transformadora protagonitzada pels senyorius i les comunitats urbanes cristianes ofereix una sèrie d’aspectes rellevants que han de ser objecte d’anàlisi:

• el repartiment de la terra: morfologia, agrimensura, reorganització de parcel·laris
• els àmbits de roturación: vessants, riberes fluvials, marjals
• la creació de nous sistemes d’irrigació
• la reorganització dels sistemes hidràulics andalusins
• les tècniques hidràuliques empleades

Un dels aspectes més cridaners d’aquesta problemàtica resideix en el fet que les roturacions s’inicien quasi immediatament després de la finalització de la conquesta militar, quan la immigració cristiana encara es mostrava insuficient per a compensar numèricament a la població musulmana expulsada. Disposem, en efecte, d’informacions, tant textuals com arqueoambientals, sobre l’eliminació de formacions boscoses de ribera i de vessant, en aquest últim cas associada a aterrassaments, així com una àmplia evidència relativa al drenatge d’àrees palustres amb finalitats agràries. Hi ha, doncs, des del principi, una forta dinàmica d’agrarització que modifica els equilibris anteriors de l’ecosistema conreat, en perjudici, sobretot, de les àrees forestals. En referencia a això, és molt revelador l’impacte de les dessecacions sobre uns espais de gran biodiversitat com són les marjals. En aquests àmbits, els camperols andalusins havien portat a terme una gestió no agrària —amb l’excepció potser d’alguns sectors poc significatius dedicats a l’arròs—, orientada bàsicament a la pastura, la caça i la recol·lecció de plantes com el jonc (Scirpus holoschoenus), la barrella (Salsola soda) i el gassull (Aizoon hispanicum).

També crida molt l’atenció el fet que s’iniciaren grans obres d’irrigació de forma molt primerenca, promogudes pel mateix rei Jaime I, com són els grans canals de la Sèquia Nova d’Alzira i la Sèquia de Vila-real. Es tractava de projectes regits per una concepció extensiva del regadiu, que pretenien, abans que res, crear el major nombre possible de lots de colonització. L’única cosa que es tenia en compte era que la parcel·la es trobés en l’interior del perímetre (subtus cequiam), de manera que automàticament la feia igual a les altres pel que fa a drets d’aigua. L’espai irrigat era homogeni en aquest sentit. I l’estructura parcel·laria reflectia, malgrat totes les dificultats, la seua submissió als criteris de geometria i regularitat propis de les operacions colonitzadores. Aquests casos resulten particularment interessants, així mateix, en la mesura que il·luminen la manera en la qual els cristians van actuar sobre els antics espais hidràulics andalusins, eliminant les diferents gradacions originals de la intensitat de reg en atorgar el mateix subministrament d’aigua a totes les parcel·les i desplegar els dispositius que feren possible la seua arribada. Es tractava, en definitiva, del mecanisme uniformitzador que donaria lloc a les anomenades “grans hortes” d’època moderna, i molt especialment la mateixa horta de València.

Lògicament, l’aplicació de principis divergents en la construcció de sistemes de reg genera seriosos interrogants sobre l’ús que van poder fer els colons cristians de les tècniques hidràuliques del món musulmà. Malgrat totes les assumpcions historiogràfiques relatives al manteniment dels sabers i pràctiques andalusines en matèria d’irrigació, i encara sense negar la importància dels coneixements adquirits per aragonesos i catalans de l’observació i la gestió dels sistemes hidràulics de la vall de l’Ebre capturats durant el segle XII, els documents d’arxiu no mostren ni un sol musulmà en la planificació i direcció de les obres hidràuliques documentades després de la conquesta del regne de València. Aquest fet planteja un problema important, com ho és el de les experiències i tradicions tècniques desplegades per experts catalans, occitans i francesos, la presència dels quals es documenta en el regne de València. Ens obliga, així mateix, a explorar i sistematitzar les dues grans tradicions tècniques que, segons tots els indicis, van informar l’activitat dels artífexs cristians de sistemes hidràulics. En primer lloc, la pedra picada. De fet els constructors de canals eren, normalment, picapedrers o mestres d’obra, que no només usaven els mateixos mètodes i eines, sinó també els mateixos coneixements de geometria i anivellació aplicats a la hidràulica. L’altre grup de sabers és el derivat de les pràctiques de drenatge en fons de vall entollats i àrees litorals, vinculades freqüentment a la irrigació de prats a Catalunya i al nord dels Pirineus. És destacable, sens dubte, el fet que una gran part dels experts en dessecació i drenatge que van treballar en el regne de València entre els segles XIII i XVI procediren de França i, en particular, de regions al nord dels Alps.

Finalment, el tercer àmbit d’anàlisi enunciat —la situació en els districtes de les aljames musulmanes, que van representar sempre una part molt significativa de la població i del territori valencià— és, potser, el més problemàtic. D’una banda, existeixen gran quantitat d’indicis sobre la conservació de trets bàsics de l’ecosistema conreat andalusí: poblament dispers en alqueries associades a blocs compactes de terrasses irrigades, un paisatge agrari molt heterogeni i selectiu, una notable diversitat d’espècies vegetals conreades, etc. Però en cap cas es va tractar de bombolles estances, alienes a les transformacions introduïdes pel nou sistema social dominant, ni la situació va ser la mateixa en totes les aljames. No només han d’identificar-se amb precisió, en cada cas, les permanències del sistema agrari antic, sinó també la manera que el nou ordre portat per la conquesta va afectar al seu funcionament i evolució. Entre els factors de canvi cap assenyalar l’impuls que els senyors cristians van tractar de donar a les roturacions, els reassentaments de camperols musulmans desplaçats i la substitució de les antigues xarxes de complementarietat i intercanvi que es va produir en desaparèixer moltes aljames, reemplaçades pels nous centres de colonització. En aquest sentit, una estratègia prioritària per a la identificació inicial de canvis en la lògica de la creació de l’espai agrari consisteix en l’estudi de les ampliacions dels espais irrigats i la determinació dels criteris que es van seguir en les mateixes.